lunes, 2 de agosto de 2010

Inteligencia Artificial

Puede que esta entrada sorprenda a aquellos que me conozcan y lean esto (eso si alguien llega a leerlo). Por si acaso, ahí va un aviso: esta va a ser una crítica positiva... y de una película. A mí mismo me cuesta creerlo. En cualquier caso, la humanidad tiende a explicar todo lo malo, provocando que lo bueno se olvide (por ejemplo, contaríamos como anécdota que nos han vendido una manzana podrida, pero no explicaríamos que el resto de manzanas que nos venden en otros días son excelentes) este caso me ha parecido muy bueno, y no quiero olvidarlo.

Bien, en general la ciencia ficción, o todo aquello que lleve su etiqueta, me repele. ¿La razón? Gente como Georges Lucas, que aunque sé reconocer que son grandes directores tienden a hacer películas que presentan demasiada ficción. Es decir, cualquier historia representa algo ficticio, pero me inclino a la necesidad de cierta verosimilitud.

En el caso de esta película de Spielberg, la verosimilitud brilla por su ausencia (supongo que como todas las SciFy). Sin embargo tiene un toque de verosimilitud aparente que me ha gustado mucho. La película, un dramón en toda regla, presenta una sociedad futurista, ligeramente desastrista pero sin llegar al extremo, y además aparecen las Twin Towers, ¿qué más se puede pedir? Pues este filme da más, porque tiene incluso crítica (o algo que yo entiendo como crítica): en primer lugar, la tradicional crítica ecológica, los humanos nos estamos cargando el planeta, etcétera. En segundo, critica el típico y tópico comportamiento humano llamado envidia. Sobre todo un sentimiento de envidia (y cierta desconfianza) a aquello mejor que el propio humano. En general, la historia es muy buena, no carente de acción, más a partir de la mitad, con grandes actuaciones. Lo mejor de todo, para mí y como ya he dicho, laapariencia de verosimilitud: presenta una sociedad futura, pero lo único extraño son los "protas", porque son robots. Sin coches voladores, sin casas que se barren solas, vaya, un atraso en comparación con cualquier otra sociedad futura.

Aunque como en este mundo predomina el ying-yang, no le faltaba a esta película algún pero. La primera cosa que resulta horrible en esta creación es su duración, un par de horas. Este problema se ve afectado por el segundo. En mi modesta opinión, a partir de el momento 1:46, en el que la voz en off dice "Así siguió un día, y otro día, y otro...", aparece un trozo que sobra. Esto claramente es para crear un final que es el tercer "pero" de la película. Un final que, de haberla visto en el cine, me hubiera hecho salir de la sala. No puede ser que un final tan brillante le de semejante bofetada a una buena película. La razón posible para hacer este final, y no cortar desde 1:46, que no llore nadie: happy ending, y todos contentos.

En resumen, una muy buena película que recomiendo encarecidamente ver. A partir de que se oiga "y otro día, y otro..." se para la película y fuera problemas. Más corta, final más lógico y no hay que sufrir ver marcianitos. Eso sí, esto sigue siendo mi opinión y, ¿cuál es, la opinión que cuenta? No debe ser la mía.

domingo, 23 de mayo de 2010

Yersinia Pestis

Pues bien, con este título empieza mi primera entrada en la que utilizaré la lengua de Cervantes. De lo que voy a hablar realmente no es de la propia peste, sino de la última película (o creo que es la última) película que le han dirigido: Plaga Final.

Hace tiempo, Joaquín Reyes y Silvia Abril eran los invitados de Pablo Motos en su programa El Hormiguero, y uno de los juegos que les proponían era crear aforismos que permitiesen diferenciar entre cine americano y cine español. La actriz Silvia decía: "si te gustó más el libro, es americana", a lo que Joaquín contestaba brillantemente: "si te gustó más el tráiler, es epañola". Bien, este film francés podría haber sido perfectamente una creación española según esta definición.
Los que vieran el tráiler pensarían (o por lo menos yo lo pensé): "otra película desastrista, con una profecía y muchos símbolos". El argumento que aparece en el tráiler parece ser el de un anuncio del retorno de la peste que pondrá París patas arriba y extenderá el pánico. Nada más lejos de la realidad, esto era únicamente un pretexto para arrastrar a los que nos gusta ver películas de desastres y profecías al cine, y conseguir abrirnos la boca, de sorpresa, pero en el mal sentido. La película no sólo trata la peste de manera muy, muy anecdótica, sino que además pretende hacernos creer que será un thriller de asesinatos de aquellos atar cabos imposibles con historias ultrarrebuscadas, pero se han quedado muy lejos. Lo que han conseguido es una película de detectives persiguiendo asesinos muy predecible, con una historia que de ilógica, rara y sin sentido llega a ser incluso original. Acción tiene... y mucha, tanta que muchos jadearán de cansancio de tanto ver a unos y otros corriendo arriba y abajo durante toda la película. Ahí acaba toda la acción. Para acabar de perfeccionar la película nos han añadido un pseudorromance, al estilo francés, ¡con cuernos y todo! Al final da la sensación de quedarse a medias de ser cualquier cosa que pretendiera ser: ¿película de plagas que acaban con la humanidad? Ni de lejos. ¿"Pastelada" romanticoide? Pues no, oiga. ¿Película para pensar? Para pensar en como destrozar la película al sacarla del DVD. Eso sí, nos da una información bastante detallada de la última plaga de peste negra en Francia, así que puede tener cierta utilidad para hacer una tesis, puede ayudar a formarse una idea general del tema peste en territorio francés.
En resumen, una película que puede estar bien siempre y cuando no haya nada más que hacer por la tarde... puede matar un poco el aburrimiento, pero como película es bastante mala tirando a bodrio absoluto. La parte buena es que dura 114 minutos (creo recordar). Así pues, vean Amelie, tiene menos acción y cansa menos, pero aún así es mejor.
Eso sí, esto es sólo mi opinión, y ¿cuál es... la opinión que cuenta? No debe ser la mía.

jueves, 20 de mayo de 2010

Ja acabem?

Sembla que la setmana s'acaba... la secundària s'acaba... la crisi... és molt "chunga". Ara miro enrere i recordo el primer examen d'aquesta setmana, una pregunta fatídica "el futur dels universitaris en temps de crisi" (100 paraules). Pel cap comença a voltar-me el número (100), i miro el text inicial on explica la dificultat d'escriure textos amb espai limitat-¿ironia?-penso per mi mateix. Pero bé, si hem de parlar en 10 línies d'un tema que ocupa tots els informatius del món, i part de l'estranger, ho farem. I com que no vull que això quedi en un sol paper, dono aquí també la meva opinió, que suposo que no serà exactament la mateixa.


Avui dia els estudiants tenim la vida molt fàcil... tot són gresques i felicitat... o això diuen. Avui mateix una companya (mentre sortíem de fer el darrer examen d'avui) em deia: (...) a més volia sortir de festa però no puc, perquè treballo. Aquest diuen que és un cas excepcional: un estudiant que treballa? A quin país? Doncs bé, si hem de seguir aquest cas, el més probable és que en acabar de llicenciar-nos (graduar-nos, per ser políticament correcte) serem o bé jovenets sense experiència, o bé jovenets amb un any d'experiència en: "¡Un pollo sin lechuga, porfa!". No sé si cal dir a què em refereixo. Quina multinancional no desitjaria contractar estudiants amb tant de talent! Amb una miqueta de sort, aconseguirem un contracte brossa com a ajudants (becaris), però els que no tnguem "enchufe" ens tocarà patir, i molt! I això si aconseguim que els mitjans de comunicació deixin de parlar de crisi.
El millor punt a favor nostre seria una educació de qualitat. Aquí sí que fem una bona feina! A Finlàndia no poden viure, sempre somiant amb un sistema educatiu com el nostre. I el que ens ha fet grans son les lletretes... sí, les lletretes: LOE, LEC, LSM... I si amb aquests espectaculars plans de millora, o això diuen, de l'educació, per acabar-ho d'arrodonir, arriba el Monsieur le Presidant i ens diu que, a partir d'ara, es rebaixen els sous dels funcionaris. La millor manera d'animar a la gent a ser professor per vocació... és clar que sí!
En definitiva, crec que el futur és veu més fosc que una piga del president Obama (això sí és humor NEGRE), sobretot si som estudiants d'aquest meravellós sistema. Però els que no sou estudiants, prepareu-vos! A partir del 2015 arriba una onada de: Metges que no saben escriure amb accents (imaginem quan ens donin una recepta per comprar AsPiRinAh_ReShUlOnAh), enginyers que l'únic pont que sabràn fer bé és el d'arrencar el cotxe del veí, Filòlegs que pensaràn que un Complement Directe és pagar un bolso "Loui Vuitton" en metàl·lic, traductors que aconseguiran que les instruccions d'un frigorífic comencin per "asín enxufamos el firgorífico", pintors que vendran els seus quadres en blanc perquè no sabran com es siu "pinzell", i no el podran comrar en una botiga, llaaaaarg etcètera. País prepara't, que ja venim.
És veritat que fins aquí he donat opinió, i quina és... l'opinió que compta? No ha de ser pas la meva.

martes, 16 de marzo de 2010

Avui... demà

Bé, demà serà dia de reivindicacions. Però jo aprofito per reivindicar-me ara. Durant el dia d'avui hem realitzat el darrer examen del ¿trimestre? De fet el trimestre estava acabat però per mi, fins que no arribem a Setmana Santa, no és trecer trimestre.

Quant a la vaga de demà, he llegit els motius pels qual la fan professors i alumnes, i estic més d'acord amb "els d'allà davant" que amb els que mirem la pissarra. D'una banda, els motius semblen bastant similars per a uns i altres, però hi ha certes reclamacions referents a les PAU que em semblen inadequades. No pel que fa a les ponderacions, que les hauria fet millor un mico guerxo, coix i refredat i crec que urgeix canviar-les. No pel seu valor que crec que amb un 40 ja anaven bé i no sé per què aquesta dèria de canviar-ho ara. Però, home, d'aquí a esborrar els exàmens de "selectivitat" del mapa crec que s'ha de passar un bon tros. De fet crec que qui demana un 100% de mitjana de batxillerat com a nota d'accés són aquells qui van decidir amb 12 anys (quan començàvem la ESO) que no obririen un llibre. Fins ara els ha anat bé, perque entre el "profe" que no volia tornar-te a veure, y la quantitat de mitjes, aritmètiques i ponderades, que es feien, acabaves treien el 5 "pelao". Passaves, i n'hi havia prou. El problema és que en les PAU el "profe" no et coneix, i les mitjanes poden acabar sent 5.0, provocant que, sovint, acabis no entrant allà on vols. Solució: fora selectivitat, fora notes de tall, i a continuar "vivint del conte". Això si que no, qui ho vulgui, que s'ho guanyi, i si ara som incapaços d'agafar ritme d'exàmens, pot ser ens hauríem d'haver posat abans. Des de sempre he tingut la sensació que molta gent pensa que els llibres mosseguen, o enverinen, com a "El Nombre de la Rosa". Doncs bé, ara toca perdre por al verí i posar-se les piles. I qui no "pa' FP".

Sigui com sigui, jo vaig a pams, primer va ser el tràngol del TR (despres de la primera tongada d'exàmens, això sí), fins fa poc, el segon torn d'examèns (amb alguns força desconcertants, i amb algun moment decebedor. Després em tocarà el final de curs i les PAU, però, com que "l'experiència fa mestres" i nosaltres ja estem "curtidos en mil batallas" (i les que ens queden), espero que les Pau seràn un simple tràmit.
De fet crec que la meva reivindicació anava encaminada a estalviar-me exàmens i he acabat reclamant que se'n mantingui algun. Però això és opinió, i quina és, la opinió que compta? No ha de ser pas la meva.

miércoles, 30 de septiembre de 2009

El poble shuar

Bé, ja que aquesta és la primera entrada aprofito per fer fora dos ocells d'un tret: d'una banda inaugro el bloc, de l'altra faig una feina que ha estat encomanada per a l'asssignatura de Geografia, referent a un video que parla sobre un poble de l'Amazones. D'aqui, m'autocopiaré, per imprimir el treball i entegar-lo el dia de l'examen.




El poble shuar va estar ben a prop de la desaparició. Aquesta desaparició a ser deguda a l'impuls colonitzador de les grans potències colonials europees a principis del segle XX. Aquests defensors de la religió cristiana, que es consideraven el poble intel·ligent van fer tot el que van poder per fer un món millor: van exterminar pobles i cultures per reemplaçar-les pels valors propis. Molts pobles no van gaudir de la "sort" dels shuars, i van ser eliminats (inques, maies, ...). Els shuars, però han aconseguit sobreviure i reclamar allò que és seu.

No deixa de ser vergonyòs com l'ésser humà que s'autonomena desenvolupat pot intentar aprofitar-se d'un poble minoritari com és el poble shuar, per aconseguir d'una banda nous seguidors per a la "fe vertadera", demostrant que el déu que val es el que els europeus creuen que és el vertader. De l'altra aprofitar-se dels recursos que ofereix el territori, i que tan ferventment defensen els shuar, però és clar, la natura és nostra!

Tanmateix no és cosa del pensament colonialista això, ja que la destrucció de l'Amazones (i de mig planeta) arriba fins al segle XXI. El fet és que el mediambient pateix, el poble shuar pateix, i pateix perque ens creiem amb dret d'agafar allò que no és nostre, i que, referit als shuars, es tradueix en terra, en boscos, i en una cosa que es fins i tot més important i irrecuperable si es perd, la cultura centenària del poble shuar.



Això, és clar, és la meva opinió, i quina es... la opinió que compta? no ha de ser pas la meva.